La diada té aquest gust.

Ara fa un any.

Eren les onze i trenta-dos i estava núvol. Encetava la nova quarta part de pau interior i per un atzar sonava Mishima. Ja havien passat tres-cents seixanta-cinc dies i Barcelona tornava a estar inundada de roses i de literatura, tot a cabassos.

El pis encara feia olor de son i de cafè. Jo et volia a prop, comprar-te una rosa de puntetes, esmorzar melmelada de maduixa, de préssec, de pruna i dinar a deshora unes croquetes, segur. Jo volia passejar(-te) per una ciutat gris i vermella i groga i plena de lletres que expliquen històries potser com la teva i com la meva. Vés a saber, potser com la nostra. Jo volia celebrar que he fet un pas endavant tant gran que he avançat sis anys de silencis i que comença un nou tot, tant segur com que et vull aquí, o jo allà. Volia explicar-me totes les diferències i fer creuetes, trobar-ne més de set. Una, tu. Dues, tres, quatre, cinc. Comptar-ne moltes, totes bones i passar el dia flotant d'aquí d'allà i trobar-te poc a faltar per evitar enviar-te una rosa a casa, amb una targeta que digui 'someone like you'. D'aquí tres-cents seixanta-cinc dies tornarà a fer un any. Em llegiré i sonaré feliç, i empalagosa. També comptaré diferències.

Ara

només

espero

que l'any que ve comenci a comptar des de la número dos.

La Boqueria

Text sonor.

La Boqueria em provoca repulsió i fascinació a parts iguals, segons l’alçada de la vista.

Una tonyina ha perdut un ull. Quina desgràcia! La tonyina, fins i tot morta, ha de tenir bon aspecte per poder fugir de les pudents urpes de les fulles de plàstic verdes que aguanten el gel picat sobre el taulell. Una tonyina ha perdut un ull, em repeteixo. Els peus de la gent l’esquiven sense adonar-se’n. Ni ell es veu a si mateix enmig de tanta podridura ennegrida. És una bala mal feta i enganxifosa amb un tel blanquinós que l’envolta i l’aferra als foradets del paviment. I l’altre ull? Feien bona parella, a banda i banda d’un peixot taronja escates endins. Un gos l’ensuma. Què hi fa un gos al mig del mercat? Compte, que en faran botifarres i li faran rodolar els ulls pel terra fins que un altre gos els ensumi i en tornin a fer botifarres d’ell. Una dona s’hi fixa i li diu al peixater que una tonyina ha perdut un ull. Què collons els hi passa a la gent amb els ulls de les tonyines? Quina minúcia.

Escolti, la tonyina és de mar endins o està feta aquí en piscines? Piscifactories, dirà, oi? Això, això. No es preocupi que és fresca com una rosa, gustosa i en bona forma física, és un bon partit, aquesta tonyina. Oh, però és bòrnia! Els ulls de la tonyina no són pas com el taló d’Aquil·les, senyora. I per cert, li diré que porta dues dents pintades de carmí i que la tonyina fa més bona olor que vostè i que, a més, a vostè li falten cabells i li sobren quilos i, encara més, que la tonyina té un ull més bonic que els seus dos ulls pintats a mà alçada amb un llapis negre de punta gruixuda.

Si això hagués passat jo hagués mirat al peixater i l’hagués aplaudit amb una llàgrima en un ull, per solidaritzar-me amb la tonyina. La gent està carregada de romanços i l’ull de la tonyina es podreix lentament entre peu i peu de la dona. Si l’ull aixequés la vista li veuria l’entrecuix. Sort en té, d’haver perdut la resta del cos a sobre el taulell. Pobre ull de tonyina.

Em presento així.

Em sobren dues costelles i tinc una compressió del plexe braquial dret amb afectació a nivell vascular que em provoca atròfia dels músculs de la mà, del pectoral i pèrdua de força al braç i a la mà. M’han d’extirpar dues costelles. Primer una, ris-ris; després l’altra, ris-ris. Ens ho hem de prendre amb calma! Ja he anat avisant als amics: farem costellada.

Em sobra una mica d’histerisme nerviós, que n’hi diu algú. Jo crec que em falta controlar el mal geni i prou. Em falta canalitzar-lo, exterioritzar-lo quan toca. Em sobren mals d’esquena per l’acumulació de tensions, sembla ser.

Em falta paciència i oblidar-me dels “ho vull i ho vull ara!”. Tampoc es podria dir que sigui capritxosa però quan m’he posat alguna cosa entre cella i cella no tinc espera.

Em falta constància i em sobren cerveses amb amics. Em falta tocar una mica de peus a terra i deixar de donar-hi masses voltes a tot. Em falta parlar més, i menys banalment. Em falta ser directe en el cara a cara i potser compensar-ho amb menys influència de Bukowski en el llenguatge escrit .

No em sobren anys, de moment. Tampoc me’n falten. Em falten les meves nebodes quan no les veig durant uns dies. Em falta proximitat amb la família, diàleg amb ells. Em sobra diferència generacional. Seixanta-cinc, seixanta-cinc, trenta-nou i trenta-set anys tenen el pare, la mare, el germà i l’altre germà. Jo, en canvi, vint.

Em falten uns quants crèdits per acabar la carrera, i les pràctiques externes! Em falta saber què faré l’any que ve. Em sobren situacions que em portin a pensar-ho.

Em falten mongetes tendres i pernil dolç per dinar. Em falten diners i feina. Em sobra gana. Em falta temps ara i sempre. Em falta saber com invertir-lo bé.

Em sobra full, em sobren paraules. Em falta saber com col·locar-les. Em falta saber què és rellevant per ser digne d’escriure en un full de presentació. Em sobren ganes d’explicar coses. Em sobren ganes d’escoltar, em falten ganes d’escoltar ximpleries.  Em falten dues línies. Sóc de Tona, està a deu minuts de Vic. Parlo català de La Plana i em sobren els motius pels quals m’agrada parlar-lo.

Claudia

Un entramado de notas musicales y pasión te dibuja a lápiz. Verde, rojo. Las musas no nos visitan desde hace tiempo: con una calibre 45 nos bastaría. Follamos las dos, la puta en tierra firme, como la tinta. El mar se queda en Barcelona y las dos nos vamos. Qué menos, que estar secas, sosas, sin sal ni brisa; sin boli ni tinta; sin inspiración ni palabras. Hacemos lo mismo pero a distancia: pasar frío, andar entre niebla, escaparnos de las obligaciones, decir que todo ha ido bien. Parece un ritual, una unión escolástica, monástica, onírica, jodidamente mística. Es turbio. Tú, eres el resto de adjetivos bonitos del mundo.

Es cursi y yo, yo tengo suerte de que esto no se pare. 

– (Cantando) Ojalá, ojalá nunca cambie esa forma que tienes de estar en el mundo. Ojalá que el tiempo no te cambie.

– (Sonrisa)

– ¿Te suena?

– Claro.

– Te lo dije yo, ¿verdad?

– (Sonrisa) Sí.

Camps de batalles i diversos.

Em bullen els ulls, com un bacallà a la cassola que es remulla en suc de panses i pinyons. Em fan xup-xup mentre entren i surten d'òrbita. En tinc el cap ple de --matèria i-- color gris. Espès com un all-i-oli ben lligat, com una pasta de cigró i mongeta seca triturada. Em pesa el braç i em sobren dues costelles. Les farem amb julivert i una picada ben bona i en tindrem per dos dinars. En una fiambrera i a la nevera es mantindran fresques i sabroses. En farem carn picada per fer mandonguilles, ben rodones. O macarrons, que agraden a gairebé tothom. Encara li he de comentar al senyor doctor que les guardi en paper film i les congeli, que es mantindran millor al cotxe, de camí cap a casa. Hauria d'anar a comprar un parell de cargols, dels que s'enrrosquen, per penjar un prestatge i guardar en formol el què sobri. Podria aprofitar una vitrina que tinc a casa per guardar-hi la resta d'utensilis. La serra, el bisturí, el guant ple de sang, els punts que em caiguin. A darrere la porta hi ha lloc per la foto de la cicatriu així cada nit li podré fer el petó de dolços somnis, fet i fet, l'acabaré estimant per petita que sigui. Tindré un altar ple de Sants i consellers i retalls de diaris que parlaran de retallades. Els hi esculpiré en fusta que són tots una colla de maleits despropòsits perquè entre ells es puguin mirar i tirar-se els plats pel cap fins a destruir tota la vaixella. Els odiaré a tots i m'odiaré a mi per estar tant plena de tares i no valdre un duro però fer-ne pagar-ne més de vuit mil. I m'adormiré, com el braç i la mà, com les puntes dels dits, cansada de tant menjar-me la mateixa història cada dia i explicar-la fins la sacietat. I m'aixecaré pensant on deu caure el meu llindar del dolor i si es deu portar bé amb el meu estat mental, que està perdut en un mar de desequilibris. I em faré pena a mi mateixa perquè prou en faig a la resta de gent. Regalaré marques de guerra i alguna que altra història pels néts. Me'n faré un tip, de sobreviure, a tot i a tothom. Potser fins i tot reformularé "My body is a battleground" de la Barbara Kruger i vés a saber si me'l tatuo amb foc.

El lado oscuro del corazón i el petit homenatge

"A la que vuela"




Segurament ella tampoc ho serà
però em deixarà volar
i em mirarà des de lluny sabent que soc un desastre
encara que
només li hagi esmentat.
Prou que sap com ha anat tot.
Surrealisme en estat pur
sortint de la seva boca
i fent rum-rum al meu cap.
Però segurament no serà ella
la que em deixarà una nit en blanc
mentre el temps
passa.
Però em deixarà volar,
m'ha de deixar volar encara que
intueixi
que si m'enlairo molt
possiblement
no aterri
al
   punt
          d'inici,
als seus braços.

A la de les margarides de l'últim pis

No saps que m'agrada escriure. No tens ni idea de que, anys enrere, els premis dels jocs florals de l'escola i els professors de llengua em van empènyer a omplir pàgines d'històries i buidatges de cervell diversos. No t'imagines com d'amunt em catapulto quan pareixo quatre frases ben construïdes –i dic parir perquè molts cops em costa fer-ho i em fa mal remoure el què tinc al cap–. Però de tot això tu no t'imagines res. No saps pas què significa que algú em digui que tal text està bé o que tal d'altre no tant. No t'ho pots ni imaginar tot això! Collons, que trist, trobo.

De fet, tampoc espero que t'ho imaginis. Des del dia que em vas dir que tu també escrivies, després que jo et comentés que ho estava fent (i no pas que m'apassionés fer-ho!), vaig pensar que anàvem pel mal camí.

Et vaig llegir, i tant! I vaig plorar sang. Ho vaig veure tant clar, hòstia!

Em vaig ben emprenyar. Una merda sentimentaloide preadolescent recoberta de melodramatisme i un toc d'enyorança farcida de desengany era el què volies que jo valorés i admirés.

Què havia de dir? Si no en tinc ni idea de literatura però, fill, tu no vas ben encaminada. Tens un llamp de complex de Peter Pan que no et deixa créixer en cap sentit. No sé pas què volies que digués i vaig dir que ah, d'acord, mentre decidia que mai t'ensenyaria res meu: ni un text, ni un pit.

Hay que follarse a las mentes, diuen.

La teva és plena de margarides i a mi em provoquen al·lèrgia.